La Pols i l’Era no és cap broma

Like Don't move Unlike
 
1

Ho diu el periodista musical Jordi Beltran en la introducció d’una de les pistes d’aquest disc: “Això és inviable! Això és de suïcidi! Això és autèntic ‘Bang, bang'”. I el que sembla la presentació d’una cançó acaba sent la declaració de principis d’un disc que genera tantes preguntes com emocions. Què és La Pols i l’Era? Una paròdia, un homenatge, un exercici estilístic, un programa de ràdio, un disc conceptual, un divertiment, un experiment…? I si ho és tot al mateix temps? I si tot plegat s’acaba convertint en un dels millors discos catalans del 2016? És una exageració, una irreverència o una realitat?

Guillamet i Balanzó

Darrere d’aquesta curiosa criatura hi ha Pau Guillamet (la versió alegre i catalana de James Blake?) i Oriol de Balanzó. Un músic/musicòleg i un periodista/guionista/productor amb bata blanca de cientifics de laboratori que han saquejat (en el bon sentit) el catàleg sonor de la Biblioteca Nacional de Catalunya per nodrir de ritmes ballables els 15 ‘tracks’ del disc. És així com samplers de clàssics publicats i, en moltes ocasions, oblidats de gent com Guillermina Motta, Guillem d’Efak, Lita Torelló, Jacinta, Josep Guardiola, Els Dracs o Eurogrup  serveixen per construir impactes ballables com “És lluny” (on Guillamino canta amb Joan Colomo).

O “No ho sabries mai” (amb una Núria Graham que sembla la millor Maki Nomiya dels millors Pizzicato Five), o la sensual i paròdica “Le llamaban fiera” (amb el molt competent Òscar Dalmau i, sí, una molt sexy Núria Feliu).

I l’entranyable “El món s’acaba aquesta tarda” (amb Ernest Crusats i Lita Torelló brillant en una melancòlica melodia xiulada, que es clava al cervell com un súper èxit de pop). Menció especial pel tema “Bang bang” una infecciosa ‘gamberrada’ sonora que barreja jazz i hip-hop, Francesc Burrull i El Gordo del Puru, com si es tractés d’una de les pistes perdudes d’aquell prodigiós “Jazzmatazz” que va produir el rapper Guru el 1993.


Per il·lustrar aquest viatge en el temps Guillamino i De Balanzó van voler recrear un dels moments estètics més icònics dels anys 60, la corporització de la Gauche Divine en una Teresa Gimpera fotografiada per Leopoldo Pomés.

Teresa Gimpera fotografgiada per Leopoldo Pomés

Doncs bé, la Gimpera d’ara es diu Laura i el Leopoldo és la Noemí Elias Bascuñana.

Fotografia de Noemí Elias

Fotogafia del disc

Imatge del disc

Contraportada de La Pols i l'Era

Moment de la sessió de fotos

Noemí Elias Bascuñana és una fotógrafa barcelonina de 42 anys i de llarguíssima trajectòria professional amb treballs publicats en diaris com com La Vanguardia, El Periódico o Avui, la revista Enderrock, l’editorial RBA o marques com Skoda. Davant del seu objectiu també hi han passat molts músics: Mishima, ManelSopa de Cabra, Marc Parrot, Quimi Portet, Le Petit Ramon, Beth, Helena Miquel o Nubla. Podeu veure un extens recull de la seva obra aquí, el web de Noemí Elias.

Si veieu a la botiga de discos una portada amb el curiós títol de La Pols i l’Era i la fotografia en blanc i negre d’una model que sembla sortida dels anys 60 amb els ulls oberts de bat a bat no ho dubteu, és una clara invitació a la sorpresa, un experiment de dos científics del ritme,  Guillamet i De Balanzó, que semblen vinguts del futur per sacsejar passat i present pervertint la fòrmula magistral de James Bond, és a dir remenant-ho tot molt. El cert és que seria una llàstima que d’aquesta pols no en vingués res més i que aquest deliciós experiment que podria semblar una broma i s’acaba convertint en un excepcional exercici d’estil sense precedents a Catalunya no tingués continuitat en, almenys, un segon volum. Si serveix de precendent, Guru va fer quatre edicions de “Jazzmatazz”.

Leave a Reply

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *