Marta Knight, una celebració íntima

Like Don't move Unlike
 
3

L’espera ha estat molt llarga. Des que l’any 2017 una Marta Knight de només 19 anys va sorprendre amb un EP de cinc cançons íntimes, acústiques i despullades moltes mirades van tenir la sensació d’estar descobrint un autèntic diamant. L’expectació es va fer encara més gran quan un any després va electrificar el seu so amb una cançó, “Resurrection” que prometia un debut imminent molt brillant. I després, el silenci. És cert que hi ha hagut una pandèmia i que el títol del disc en podria ser una referència, però han passat gairebé quatre anys fins que he sabut que Marta Knight no havia desaparegut sinó que s’havia regalat tot el temps necessari per treballar un debut a l’altura de les expectatives. “Strange Times Forever” (La Castanya, 2022) ja és aquí amb tot allò que es podia esperar després de la prometedora “Resurrection”.

A “Strange Times Forever” Marta Knight abandona el so acústic però no la intimitat. La cantant de Martorell fa de la guitarra elèctrica una extensió natural de la seva melancolia al llarg de les 11 cançons del disc. De vegades amb la melodia (“I’m here”, “Strange times forever”, “Creations”, “3AM” o “Father”) i d’altres amb una producció més despullada (“Here”). Al disc hi ha poc espai per l’alegria i quan arriba en forma de cançons més rítmiques és per dir que odia ballar, per demanar que la deixin sola alguna vegada o per retreure que no ha demanat a ningú que l’estimi. Com a oient, un té la sensació d’estar espiant una noia que no canta a ningú en concret en la intimitat de la seva habitació. “Strange Times Forever” és com el que suggereix la portada del disc, una celebració íntima amb un pastís deliciós.

Marta Knight posant amb el retrat de Xevi Solà. Fotografia de Laia Ràfols

La Marta té una mirada que recorda les noies de les pintures romàntiques dels prerafaelites. La frontera entre la melancolia i l’heroisme a la mirada d’algú és molt tènue. La provocació en la postura i una mirada trista és la combinació perfecta pels personatges de les meves pintures.

Xevi Solà, pintor

El gironí Xevi Solà és l’autor de la portada de “Strange Times Forever”. Una pintura que aconsegueix transmetre, amb la mirada i la postura de Marta Knight moltes de les sensacions que recorren el disc. I les més evidents són les sensacions de melanconia i d’intimitat. En conversa amb La Música Per La Vista, Xevi Solà ha explicat que “la Marta té una mirada que recorda les noies de les pintures romàntiques dels prerafaelites. Jo crec que la frontera entre la melancolia i l’heroisme a la mirada d’algú és molt tènue. Per tant crec que la provocació a la postura i al mateix temps una mirada trista, seria la combinació perfecta pels personatges d’una de les meves pintures”.

L’ORIGEN D’UNA PORTADA

L’elecció de Solà no va ser casual. En conversa amb La Música Per La Vista, Marta Knight explica que una vegada ella i la discogràfica van decidir escollir el pintor gironí la idea original va ser que Solà fes la recreació exacta d’una fotografia personal. Però hi ha algun missatge o motiu en els elements que hi ha a la portada? Segons Knight, “els elements són totalment casuals perquè en el moment de fer la foto estaven allà”. Per tant, l’important en aquest cas és la fotografia en ella mateixa. “Vam escollir la foto amb aquells elements perquè per algun motiu sentíem que encaixava molt bé amb el missatge del títol del disc”. A partir d’aquesta “estranya” imatge personal, Xevi Solà va recrear-la de la manera més exacta possible i només alterant alguns elements com el fons o el color del vestuari. Podeu veure l’abans i el després comparant la fotografia amb la portada final.

Fotografia original per a la portada
Reinterpretació de Xevi Solà de la fotografia

Interpretar la figura humana sempre és un repte, però fer-ho d’una manera original encara ho és més i això és el que jo persegueixo. Al final sóc un pintor figuratiu que busca cada dia ser més sintètic.

Xevi Solà, pintor

La pintura final que ha servit per a il·lustrar la portada de “Strange Times Forever” estilitza la postura i dona vitalitat a l’escena amb l’elecció dels colors blau i vermell que segons tenen una intenció purament estètica. La interpretació de Marta Knight és totalment coherent amb l’obra més recent de Solà, especialitzat en retrats en què el gest i la mirada prenen tot el protagonisme. Xevi Solà afirma que “interpretar la figura humana sempre és un repte, però fer-ho d’una manera original encara ho és més i això és el que jo persegueixo. Al final sóc un pintor figuratiu que busca cada dia ser més sintètic”. Tal com passa també amb Marta Knight, els altres protagonistes dels seus retrats sovint es presenten davant l’espectador amb mirades perdudes i melancòliques i a vegades amb postures provocadores allunyades de la naturalitat i molt properes al món de la moda. De fet, Solà explica que la moda és per a ell una font d’inspiració tant pel que fa als colors o les textures de les robes.

ESCENES D’UNA SOCIETAT DECADENT

Més enllà dels retrats, l’obra de Xevi Solà va començar a despuntar l’any 2014 amb una sèrie de pintures que combinaven la quotidianitat i el surrealisme en obres que, sovint, travessaven la frontera de l’absurd. L’objectiu era reproduir la seva visió de la cultura americana integrant figures humanes decadents en paisatges estereotipats. Una crítica al somni americà o la interpretació del malson americà.

“The idle women” (2015)
“Animal devotion” (2015)
“Holy water” (2014)
“Housewife” (2016)

Xevi Solà explica què representen per a ell les diverses etapes a la seva obra: “Crec que és bo anar més enllà d’allò que ja saps fer. Vaig passar una època tenebrosa, una època molt acolorida amb els paisatges, i una època més sintètica que seria la d’ara. Per mi totes les etapes tenen coses interessants i m’han servit per aprendre”. Pel que fa als referents, s’ha relacionat sovint el seu estil amb David Hockney, tot i que ell mateix hi afegeix un altre nom, el d’Alex Katz: “Els meus referents són molt variats, no m’incomoda que se’m compari amb Katz o Hockney, al contrari. Jo sé que estic buscant el meu camí, és a dir, no crec que se’m confongui amb ningú, però tinc influències d’uns quants i aquestes influències són fàcilment reconeixibles”.

També les influències de Marta Knight són reconeixibles. L’han marcat noms que van de Tracy Chapman a Courtney Barnett, d’Oasis a Arctic Monkeys, dels Beatles a Ben Howard. I, fins i tot, n’hi podríem trobar altres de potser menys inconscients però molt evidents (com Suzanne Vega o, fins i tot, Sheryl Crow). Però la clau, com sempre, és acomodar-se el vestit a la mateixa personalitat i Marta Knight ha dotat “Strange Times Forever” d’un segell molt particular on té un paper protagonista la seva veu magnètica i les seves melodies melancòliques. Després d’una llarga espera, Marta Knight ja és aquí i cal celebrar-ho encara que sigui de manera íntima.

FITXA

Artista: Marta Knight
Any: 2022
Discogràfica: La Castanya
Portada: Xevi Solà