Dario Argento és un dels cineastes de l’any i sense haver estrenat cap pel·lícula. Amb 79 anys acabats de fer el director italià veurà com d’aquí a poc torna als cinemes el seu clàssic de terror “Suspiria”, aquesta vegada adaptat per Luca Guadagnino (“Call Me By Your Name”); i també com es reediten en vinil…
El pacte amb el dimoni de The Afghan Whigs
Aviat farà un any de la publicació de “In Spades” (Sub Pop, 2017). El 5 de maig de l’any passat The Afghan Whigs tornaven a l’activitat discogràfica amb el vuitè disc d’una carrera tan brillant com irregular. El veterà quintent d’Ohio, que als anys 90 va deixar una petjada important en l’escena grunge amb 5 discos extraordinaris,…
Les fosques oscil·lacions de Loma
El disc de debut de Loma és una de les grans sorpreses de l’inici d’any. El misteri que amagaven les harmonies vocals i la nocturna cadència de “Black willow”, primer, i el percutiu i seductor ritme de “Relay runner”, després, van fer del treball de debut d’aquest trio de la texana Dripping Springs (sí, la mateixa…
Ibeyi, nascudes per trencar motllos
Lisa-Kaindé i Naomi Diaz són dues germanes d’origen cubà, nascudes i criades a París, i que publiquen la seva música en un dels grans segells independents britànics. Com en la portada del seu segon disc, “Ash” (XL Recordings, 2017), Ibeyi semblen haver nascut per trencar motllos amb la seva mescla de soul, electrònica i tribalisme; amb…
The Wombats, vestits per agradar
Ja fa uns 10 anys que The Wombats van publicar “Moving to New York”. Pertanyia al seu debut discogràfic i es va convertir en un modest èxit de la música indie. El trio britànic s’intentava fer lloc amb un pop-rock que desprenia un esperit hedonista, desvergonyit i desacomplexat. 10 anys després, The Wombats sembla conservar…
The Bird Yellow, obrint camí
El debut discogràfic de The Bird Yellow, “Little Kids” (Delirics, 2018) és tot un caramel per a un periodista. Perquè la sensació de descobriment és molt poc habitual. Aquell moment d’escoltar per primera vegada una cançó que et sorprèn, et fa aixecar la cella, agafar la caixa del CD per comporvar l’origen d’allò que escoltes…
Melo-dama
Acabem 2017 amb les habituals llistes sobre els millors discos publicats al llarg de l’any. Compromisos i afinitats de les publicacions a banda, sempre hi ha moltes coincidències i és en aquestes on hi podeu trobar certesa. Al capdamunt de moltes d’aquestes llistes aquest 2017 potser a molts els sorprendrà trobar-hi l’últim treball de Lorde.…
L’indomable Xarim Aresté
Xarim Aresté és, des de ja fa alguns anys, la gran esperança del rock a Catalunya. Perquè, desenganyem-nos, en una escena dominada pel pop i el folk l’actitud rock passa molt desapercebuda. Però Aresté ha sabut captar i mantenir l’atenció des dels primers passos amb Very Pomelo, girant després com a guitarrista amb Sopa de Cabra, i acabant…
Anímic muda la pell
El canvi i l’evolució han estat una constant a Anímic des que el grup va publicar el seu primer disc. El folk de bosc i el pop eteri de “Teràpia musical” (2004), “Hau o Hïu” (2007) o un dels seus cims melòdics “Himalaya” (2009), van a deixar pas al pop més fosc en dos celebradíssims discos: “Hannah”…
Neil Hannon, the great
Hi ha moltes maneres de descriure Neil Hannon, el líder de The Divine Comedy: orfebre del pop, romàntic, delicat, teatral, grandiloqüent, melancòlic, irònic… Tot és cert i tot es queda curt davant d’un dels més genials compositors pop. Els seus discos es compten per autèntiques obres d’art que un està obligat a escoltar amb les lletres…